Archive for the 'El cavall espantadís' Category

13
juny
09

El cavall espantadís

El cavall com animal de presa que és, deu la seva pervivència com espècie al instint innat d’utilitzar la fugida com a mecanisme de defensa davant de l’atac de qualsevol predador. Així la selecció natural ha anat imposant que com més alerta ha estat un individu per tot el que passa al seu voltant, més possibilitat ha tingut de sobreviure i per tant de transmetre els seus gens a les generacions futures. Els cavalls domèstics actuals, hereus d’aquests gens, encara es regeixen per les reaccions innates de fugida i el seu principi es el d’actuar abans que parar-se a sospesar la importància d’un perill. Els humans acostumem a reflexionar, o sigui a avaluar la importància d’un perill o agressió, almenys quan el veiem a vindre. Si no es així, si sentim aquesta sensació d’agressió o de perill de cop, també reaccionen de manera instintiva (tancant els ulls o saltant) com ho faria un cavall. Per altre part l’ampli camp de visió dels cavalls, que no els permet d’enfocar les persones, animals o objectes que el poden sorprendre amb la mateixa nitidesa que nosaltres, tampoc no els facilita les coses.

Per tant no es culpa del cavall haver nascut amb aquest instint de fugida tant poderós i és normal, que especialment els animals joves es mostrin espantadissos en tot el que els hi es nou. El cavall és una espècie neofòbica, això és que sent por per tot el que li es nou, per tant en el procés de doma i amansiment es especialment important aprofitar qualsevol oportunitat per anar-li ensenyant objectes i situacions que es trobarà al llarg de la seva vida ja que la tendència a la por disminueix amb la dessensibilització i l’experiència. També hi ha qui sotmet al cavall a una serie de situacions i objectes (fresses, plàstic situat al terra o ondejant, etc…)en la mateixa pista de monta per acostumar al jove cavall, procurant reproduir en un entorn conegut el que es trobarà al sortir a l’exterior.

Un cavall que utilitzi el mecanisme de fugida o escapada de manera irracional a cada ensurt que tingui, pot resultar perillós pel genet i pot convertir-se en una costum, en un vici al que l’animal recorri cada cop que vulgui posar a prova al seu genet. Per tant si es presenta aquest comportament de manera anormal hi hem de prestar especial atenció o be deixar-nos ajudar per mans expertes.

La conducta normal en un animal jove seria que en les primeres sortides a l’exterior ens fes algun estrany al percebre alguna cosa desconeguda, un ocell que arranca el vol, la fressa d’una moto que ens passa al costat, un bassal d’aigua, etc… però a mesura que l’animal vegi que no li representa cap perill, ho ignori en la següent ocasió que s’hi trobi. D’aquí ve la importància de que l’animal visqui aquest tipus de situacions ja que només l’experiència li farà perdre l’estat de permanent vigilància que tenen alguns animals pels qui el camí no es altre que l’aprenentatge successiu. La companya d’un cavall experimentat i tranquil i les sortides en grup situant al jove cavall al centre de la “manada” afavoriran el procés d’aprenentatge.

Davant d’estímuls molt forts (un simple plàstic ondejant en un dia de vent) o de cavalls especialment nerviosos, haurem de prendre les màximes precaucions i de vegades això vol dir desmuntar i portar el cavall de la mà. En aquest cas ens hem de situar entre el cavall i l’objecte que li fa por, ja que si estiguéssim al cantó equivocat no cal tenir massa imaginació per pensar en el que podria passar en cas de que l’animal s’espantés de cop.

Anuncis