Archive for the 'TRUCS I CONSELLS' Category

19
ag.
09

Com ensenyar a donar les cames

PICT0004No ens hauría de deixar de sorprendre com alguns cavalls, per sort cada cop menys, capaços de executar els exercicis de doma més complicats o els recorreguts de salt més difícils, son incapaços de romandre tranquils están lligats a una anella o presenten molts problemes per ser ferrats o per ser conduits peu a terra. I no em refereixo a la alta competició, per si mateixa generadora de molt d’estres pel cavall i que podría disculpar aquestes actituts sinó a cavalls normalets que planejen un munt de problemes als seus propietaris.

La immensa majoria de genets no busquen cavalls de Gran Premi, sinó col·legues amb els que compartir les nostres estones d’oci, cadascun realitzant l’especialitat que més li agrada. Per tant tot el que hauríem d’ensenyar al nostre cavall seria per millorar la relació que puguem tenir amb ell i en aquest sentit hem de recordar que sovint passem més temps amb ell “peu a terra” que muntats. Per aquest motiu hauríem de prestar la mateixa atenció quant el conduïm amb un ramal, el lliguem, raspallem o el dutxem que quant li ensenyem qualsevol exercici a la pista. En aquest sentit una de les ensenyances més importants seria que el cavall doni les cames correctament tant a l’hora de ferrar com per la cura habitual dels cascs.

Per aconseguir-ho, la recepta de sempre: abans astúcia i persuasió que violència. Amés la violència en el cas de les cames dels cavalls és incompatible. De fet el primer que haurem d’haver fet amb el nostre cavall es treure-li la costum de defensar-se del que ell entengui com un atac, utilitzant les temudes coses. Si un cavall no està completament insensibilitzat a que li toquin les cames, es una temeritat voler aixecar-les-hi.

PICT0008Primer l’animal ha d’entendre que el fet de tocar-li les extremitats, especialment les del darrera, no es cap agressió. Si això no ho te clar, correm perill. Per tant acostumem a acaronar, raspallat i tocar-li les cames com qualsevol altre part del cos. Quan estigui completament insensibilitzat serà el moment d’acostumar al jove cavall a que aixequi la cama davantera i ens permeti netejar-li la planta del peu. Gradualment haurem d’acostumar-lo a rebre-hi uns petits copets simulant els que més endavant li donarà el ferrer per ficar els claus de les ferradures.

Per tal de facilitar l’operació ens haurem de col·locar paral·lels al cos del cavall, mirant cap al seu darrera i tot recolzant-nos sobre la seva espatlla procurarem aixecar-li la ma doblant-la sota la panxa. Amb aquest moviment haurem desplaçat cap al cantó contrari el pes del cavall i el centre de gravetat s’haurà restablert deixant al cavall en una posició relativament còmode. Un cop aconseguim mantenir-lo uns segons en aquesta posició, deixarem la ma de nou al terra i procurarem donar-li mostres de que ho ha fet correctament el que volíem. De mica en mica hem d’anar augmentant el temps de permanència amb la cama aixecada i fer-ho igual en els dos costats.

Per a les cames de darrera, el procediment es el mateix, tot i que sovint el cavall mostra més reticències i per altre part la nostra posició al subjectar-li la cama, es més vulnerable si hi ha qualsevol contratemps. Per aquest motiu pot ser-nos d’ajuda el començar ajudant-nos d’una corda rodejant el “menudillo” i comptant amb la presència d’un ajudant que distregui al cavall alhora que el subjecte impedint-li que es desplaci.

En cas d’utilitzar cordes, procurar que siguin de cotó per no deixar marques en cas de que es produeixi un forcejament i recordar que només hauríem de recórrer a elles amb els animals més difícils, amb els que fer-ho d’un altre manera podria ser perillós o per treure la costum d’alguns animals a carregar-nos el seu pes corporal sobre nosaltres, el que no deixa de ser una defensa com qualsevol altre i que per la salut de la nostre esquena haurem d’eradicar.

El secret per tenir un cavall fàcil de ferrar passa perquè primer entengui que sotmetre-s’hi no li representa cap perill i en segon lloc hem de convèncer-lo de que encara que sigui una mica cansat per a ell s’hi ha d’avenir a acceptar-ho sigui perquè no vol barallar-se amb nosaltres o perquè espera alguna recompensa. El sistema pel que optem es cosa nostra.

Anuncis
19
ag.
09

La por a l’aigua

CIMG4254En la línea de poder tenir un cavall que no doni problemes en el dia a dia, també haurem de treure-li la por atàvica que acostumen a tenir de l’aigua. El cavall, animal desconfiat per naturalesa, es normal que tingui por a passar per l’aigua, entre altres coses perquè no en coneix la profunditat. Per tant se li haurà de demostrar que no passa res i que per tant no hi ha perill en fer-ho. Qualsevol cosa nova que vulguem ensenyar al cavall serà millor fer-ho en un lloc conegut per ell, en el que es trobi segur, i en la mesura del possible fer-ho a poc a poc. En el cas que ens ocupa una pluja que hagi deixat bassals a la pista d’entrenament o al terra del camí de les quadres son situacions que cal aprofitar. La forma del picador circular, si te bassals ens ajudarà a que de seguida el cavall perdi la por a trepitjar-los. Si el cavall presenta resistències, serà millor conduir al cavall des del terra fent-li fer cercles i ajudant-nos amb una fusta de donar corda i si encara no ens en sortim, un ajudant ens acabarà de resoldre la situació. Quant el cavall va a passar per l’aigua fixem-nos que abaixa el cap i estira el coll. Aquest moviment haurem de deixar-li fer quant anem muntats.

Al sortir a l’exterior haurem de començar a aprofitar els bassals que es facin després d’un dia de pluja abans de voler fer-lo passar per un rierol. En definitiva, com qualsevol altre aprenentatge només cal tenir present les receptes de progressivitat, insistència i paciència.

En els animals més temorosos la presencia d’un cavall experimentat i tranquil que vagi davant nostre, ens ajudarà. El que el rierol que haguem de travessar estigui en el camí de tornada a la quadra també ens anirà a favor. I el que aquest rierol sigui del tipus estacional, o sigui que no porti aigua sempre i que sigui un lloc conegut per on el cavall hagi creuat altres vegades sense aigua, també ens ajudarà a que ho faci amb més facilitat, quant baixi amb aigua a l’època de les pluges. Recordem que haurem de deixar les regnes fluixes i únicament persuadir al cavall amb les cames, el seient i la fust. Hem d’estar atents a que el cavall pugui saltar el pas d’aigua i no travessar-lo caminant.

PICT0009Per altre part un cavall que sabedor que no hi ha un perill per la seva integritat, refusi creuar un petit pas d’aigua es un animal indisciplinat que aprofita la situació per posar-nos a prova i en aquest sentit un cop de fusta aplicat en el moment just, pot tenir l’efecte persuasiu que torni a posar les coses al seu lloc. Dic un cop de fusta, no una palissa que l’únic que pot provocar son tot tipus de defenses i de reaccions adverses com aixecades, etc… que només perjudicaran el que volem aconseguir: tenir un cavall obedient i confiat que no ens porti problemes. Recordem que sempre val més l’astúcia que la violència.

En els casos més extrems serà necessari baixar del cavall i fer que travessi sol, sovint saltarà l’aigua més que passar-la caminant però per aquí es comença. També una corda llarga, posada entre la gropa i els genolls i tensada a ma entre 2 persones pot ajudar-nos a convèncer l’animal més tossut. Per altre banda recordem que així i tot hi ha animals molt difícils que només haurien de ser treballats per mans de professionals ja que provar de convèncer-los de qualsevol cosa pot generar més defenses i perills que altre cosa.

14
ag.
09

Cavall quiet al pujar-hi

Sovint veiem, inclús en genets experimentats que just en el moment en que posen el seu pes en l’estrep de la seva muntura, el cavall es posa en marxa. La qüestió es demanar-nos si aquest comportament te alguna importància o no per a nosaltres. Si la resposta que obtenim es afirmativa, haurem de trobar el mètode per a modificar-lo.

La meva opinió es que el cavall ha de quedar-se quiet mentre hi pugem i no moure’s fins que així li indiquem. I no solsamènt per una simple qüestió pràctica de comoditat pel genet o perquè segons com sigui el moviment que empren al pujar-hi pot arribar a ser fins i tot perillós per a nosaltres. No, la raó principal es perquè és la primera desobediència cap a nosaltres en la sessió de treball o d’esbarjo que anem a començar. Sovint permetem als cavalls petites desobediències que aparentment no tenen cap importància però que poden fer que poc a poc l’animal en vagi “prenent el pèl” i acabi convertint-se en un petit Napoleó mimat i consentit que imposi els seus desitjos i normes fins arribar a ser perillós per a nosaltres mateixos. En un animal d’aquest el simple pas per un passadís o porta estreta, portant al cavall de la mà, si aquest no respecta la distància de seguretat, si envaeix el nostre espai personal, pot empentar-nos. Per tant per a conviure en seguretat amb un animal que pesa 5 vegades el nostre pes, millor serà prestar certa atenció a aquests petits detalls que son importants tant per si mateixos, com pel reforçament de domini i jerarquia que representen en la ment del cavall. Per tant, aprofitem cada cop que anem a muntar a dedicar 1 minut a reforçar aquesta dominància.

Es tracte abans que res que ensenyem al cavall a estar quiet ja abans de posar el peu a l’estrep. Si el cavall no s’està quiet al nostre costat just quan anem a arreplegar les regnes per pujar, hem de començar en aquest punt. Prendre’ns el nostre temps, no anar amb presses, fer-li unes carícies o donar-li un tros de pastanaga per a distreure’l pot ajudar-nos en aquest punt. Després haurem d’ensenyar-li a no posar-se en marxa just quan senti el pes a l’estrep o vegi el nostre cos desplaçar-se sobre seu. Hem de pujar i quedar-nos quiets, sense avançar, almenys uns segons que gradualment anirem allargant. Es important que just després de pujar no tirem de les regnes ni apretem les cames, signe que identificaria com una ordre d’avançar. Ens hem de quedar quiets i procurant repartir be el nostre pes. En favor d’alguns cavalls diré que sovint es posen en moviment perquè nosaltres mateixos els hem inculcat aquest costum, així doncs, no podem parlar de desobediència sinó més aviat el contrari ja que el que fan es avançar-se als nostres requeriments. També pot ser que es moguin perquè quant hi pugem els hi desplacem el centre de gravetat i el que fan es re equilibrar-se. Si el cas del nostre cavall es aquest, sempre podem buscar un lloc al terreny que ens permeti quedar uns centímetres més alts i facilitar-nos una pujada més vertical, que carregui el menor pes possible del nostre cantó o el truc d’abaixar 2 o 3 forats l’estrep esquerra per obtenir el mateix efecte. Un cop dalt del cavall, com que ja l’haurem acostumat a quedar-se immòbil podrem retornar l’estrep a la mida inicial sense cap problema. No cal dir que premiar el cavall amb carícies, gratar-lo al costat de la creu o donar-li un tros de pastanaga son recompenses que reforçaran l’acció cada cop que aconseguim que en obeeixi.

Si les primeres vegades que volem modificar la seva conducte tenim dificultats per retenir-lo quiet, sovint la presencia d’ algú situat peu a terra ens ajudarà a aconseguir-ho. Si així i tot no ens en acabem de sortir, el que aquest ajudant li doni algun tros de pastanaga per aconseguir distreure’l del seu neguit de moure’s, ens pot anar be. També el realitzar l’exercici just al costat d’un cavall amic ens pot ajudar. En els casos més difícils podem arribar a muntar-lo lligat en una paret o dintre el seu box, encara que en aquest cas el que fem en realitat és transformar l’exercici per aconseguir només pujar i baixar sense demanar-li que avanci. Però vaja pot ser un recurs pels cavalls més nerviosos.

En la majoria dels casos quant el cavall vegi que després de que hi pugem no passa res, deixarà de voler avançar i haurem resolt la situació.

13
juny
09

El cavall espantadís

El cavall com animal de presa que és, deu la seva pervivència com espècie al instint innat d’utilitzar la fugida com a mecanisme de defensa davant de l’atac de qualsevol predador. Així la selecció natural ha anat imposant que com més alerta ha estat un individu per tot el que passa al seu voltant, més possibilitat ha tingut de sobreviure i per tant de transmetre els seus gens a les generacions futures. Els cavalls domèstics actuals, hereus d’aquests gens, encara es regeixen per les reaccions innates de fugida i el seu principi es el d’actuar abans que parar-se a sospesar la importància d’un perill. Els humans acostumem a reflexionar, o sigui a avaluar la importància d’un perill o agressió, almenys quan el veiem a vindre. Si no es així, si sentim aquesta sensació d’agressió o de perill de cop, també reaccionen de manera instintiva (tancant els ulls o saltant) com ho faria un cavall. Per altre part l’ampli camp de visió dels cavalls, que no els permet d’enfocar les persones, animals o objectes que el poden sorprendre amb la mateixa nitidesa que nosaltres, tampoc no els facilita les coses.

Per tant no es culpa del cavall haver nascut amb aquest instint de fugida tant poderós i és normal, que especialment els animals joves es mostrin espantadissos en tot el que els hi es nou. El cavall és una espècie neofòbica, això és que sent por per tot el que li es nou, per tant en el procés de doma i amansiment es especialment important aprofitar qualsevol oportunitat per anar-li ensenyant objectes i situacions que es trobarà al llarg de la seva vida ja que la tendència a la por disminueix amb la dessensibilització i l’experiència. També hi ha qui sotmet al cavall a una serie de situacions i objectes (fresses, plàstic situat al terra o ondejant, etc…)en la mateixa pista de monta per acostumar al jove cavall, procurant reproduir en un entorn conegut el que es trobarà al sortir a l’exterior.

Un cavall que utilitzi el mecanisme de fugida o escapada de manera irracional a cada ensurt que tingui, pot resultar perillós pel genet i pot convertir-se en una costum, en un vici al que l’animal recorri cada cop que vulgui posar a prova al seu genet. Per tant si es presenta aquest comportament de manera anormal hi hem de prestar especial atenció o be deixar-nos ajudar per mans expertes.

La conducta normal en un animal jove seria que en les primeres sortides a l’exterior ens fes algun estrany al percebre alguna cosa desconeguda, un ocell que arranca el vol, la fressa d’una moto que ens passa al costat, un bassal d’aigua, etc… però a mesura que l’animal vegi que no li representa cap perill, ho ignori en la següent ocasió que s’hi trobi. D’aquí ve la importància de que l’animal visqui aquest tipus de situacions ja que només l’experiència li farà perdre l’estat de permanent vigilància que tenen alguns animals pels qui el camí no es altre que l’aprenentatge successiu. La companya d’un cavall experimentat i tranquil i les sortides en grup situant al jove cavall al centre de la “manada” afavoriran el procés d’aprenentatge.

Davant d’estímuls molt forts (un simple plàstic ondejant en un dia de vent) o de cavalls especialment nerviosos, haurem de prendre les màximes precaucions i de vegades això vol dir desmuntar i portar el cavall de la mà. En aquest cas ens hem de situar entre el cavall i l’objecte que li fa por, ja que si estiguéssim al cantó equivocat no cal tenir massa imaginació per pensar en el que podria passar en cas de que l’animal s’espantés de cop.