Arxivar per gener de 2009

31
gen.
09

Centre de Doma d’Osona

aeria-modif1No podia deixar de referir-me al Centre de Doma d’Osona i al seu propietari, el meu germà en Jordi.

En Jordi Traveria va néixer al mig dels cavalls. De fet, de pocs cavalls, perque era a mitjans de la dècada dels 70′ i els cavalls de sella eren ben escassos, almenys a Osona, la nostra comarca. Ben pocs erem els que en teníem i si un no era un tractat només s’en tenia un o dos com a màxim. Però vaja, així va començar.

Amb uns cavalls d’una qualitat mtja molt inferior a la qualitat dels cavalls d’avui dia. Les eugassades i el nivell de cria actual res te a veure al d’aquells anys des del punt de vista hípic. Les manifestacions i fires eren molt escasses. Només per la voluntat d’uns pocs es seguien mantenint algunes curses i alguns passants per Sant Antoni.

I en mig de tot això, en Jordi va viure les seves primeres lliçons: com acostar-s’hi (tu sempre mira-li les orelles,…), com lligar-los (fes un nus que es pugui desfermar ràpid,…), com dutxar-los (compte amb les orelles,…). També va veure’ls emmalaltir i curar-se, criar i morir. De fet, tot això es indispensable per conèixer els cavalls, per entendre’ls.

El Centre de Doma d’Osona es fruit de tot aquest bagatge. Es la consolidació d’un projecte de vida i una manera d’entendre-la que va portar a en Jordi a formar-se aquí i a Andalusia per preparar-se per tot el que avui significa el mon del cavall. L’ensenyança de l’equitació, el lleure, les excursions, l’enganxe i tot el que rodeja a la competició, son coneixements que no poden ser desconeguts per algú que viu de l’activitat hípica des de 1995.

Per anar a la seva pagina web i veure tots els serveix que us ofereix podeu visitar la seva web, clicar aquí http://www.centrededomadosona.com/    

Centre de doma 

Anuncis
31
gen.
09

La Cria Amateur

fill-endalloJo no puc dir que sigui un criador, però sempre hi ha hagut algun poltre per casa. Criar és apassionant però igualment podrien aplicar-s’hi els adjectius decebedor i desesperant, alhora que enriquidor. De tot hi ha però tothom que criï alguna cosa m’entendrà perfectament quan dic que el millor poltre es el que ha de néixer. La cria, i val per totes les espècies, comença adquirint o criant la pròpia mare, detectant el cel, elegint el mascle i cuidant-la fins al part. En tot aquest temps podem pensar que l’exemplar que ha de néixer serà el millor que mai hem tingut que tindrà un cap expressiu sobre un coll llarg i proporcionat, ben implantat sobre una creu destacada sobre un llom llarg, adossat a una gropa potent, tot subjectat per uns aploms perfectes que dotin al cavall d’un moviment elegant i elàstic. A sobre podem pensar que tindrà bon caràcter, que serà voluntariós i del pelatge que preferim. Podem pensar com vulguem, després ja naixerà el poltre i, es clar, no serà com imaginàvem però tant li fa, l’any que ve tornarem a agafar el remolc i tornarem a fer quilometres per alimentar la quimera, l’impossible del poltre perfecte.

Per mi, això és l’essència de la cria amateur. No només es la que fan els afeccionats que no en viuen sinó que el criador hi ha de posar esforç, il·lusió i anhel. Esperit de superació i sacrificis econòmics sovint no compensats, penso que això és la veritable cria, pocs mitjans i molta il·lusió.

Apart queden les grans eugassades o les més petites que amb bons mitjans crien un bon nombre de poltres però es clar, s’han de vendre i això fa que el criador professional o professionalitzat hagi de buscar obtenir uns productes que siguin vendibles i per això haurà d’atendre les preferències dels compradors cuidant pelatge, talla i temperament, ja que si s’equivoca haurà de malvendre’ls.

Sobretot, al sud-oest francès hi ha una munió de petits criadors d’una o dues eugues que produeixen gran part dels cavalls que competeixen en totes les disciplines hípiques. Son només afeccionats i donat que molts son alhora genets, sovint només produeixen un poltre a l’any i moltes vegades pensant en recriar-el per a utilitzar-lo ells mateixos. Desprès el temps es qui diu si el jove cavall es ven o es queda però encara que sigui així, el cicle de ben segur recomençarà amb algun altre que vingui al darrera.

   dika-19841 lebrijana-19873  carbonera-1995 

31
gen.
09

Holstein

holstein1Als Holteiner s’els considera la raça alemanya més antiga. No ha aconseguit el nivell d’èxits esportius del seu “descendent” el Hannoverià però és molt popular i apreciat tant pels genets de Doma com pels de CSO.

El seu origen ve dels cavalls que ja al segle XIII es criaven a la regió que li dona el nom. Posteriorment als segles XVI i XVII es varen produir les primeres aportacions de sang espanyola i napolitana, les races d’èxit d’aquells temps. Desprès es van refinar amb sang berberísca obtenint uns apreciadíssims cavalls per a l’enganxe. En el segle XIX l’aportació de P.S.I. i de Yorshire coach varen aconseguir fixar uns gens que han fet que a través de la selecció s’obtingués un cavall fi, lleuger, ràpid i amb un moviment regular, espaiós i elevat. Aquest moviment heretat del Yorkshire és el que el fa més distintiu respecte a les altres grans races d’esport i s’ha mantingut fins als nostres dies el que el fa particularment valorat pels genets de doma clàssica. Per altre banda la raça va apostar per l’alçada i exigeix a les poltres mínims de 162,5cms però son molt comuns les mides properes al 170 cms. a l’edat adulta.

Però abans d’arribar al punt en que es troba actualment la raça, els exemplars no eren del gust dels grans genets internacionals, resultaven massa pesants pels recorreguts cada cop més ràpids dels concurs de salt en que el cronòmetre es revelava decisiu en moltes proves o les reprisses de doma que any darrera any exigien més lleugeresa en els exercicis. Això requeria una nova aportació de P.S.I. Entre els sementals PSI que van resultar decisius en el nou impuls que es volía donar a la raça cal destacar “Anblick”, “Cottage Son” o “Marlon” però també es va admetre l’aportació d’anglo-árabs com “Ramzes” o el sella francès “Cor de la Bryère”.

Com a exemplars destacables cal referir-se a “Corlandus”, gran guanyador amb Magrit Otto Crépin, “Montevideo” o “Granat” tots ells en doma clàssica. En salt no podem deixar de comentar a “Four Legged”, que te la seva pròpia estàtua a Elmshorn l’eugassada nacional, o a “Lugaro”, “Calvaro” o “CorradoI”.