VIC I EL GUARÀ CATALÀ

Osona va tenir una gran importància en la millora i el reconeixement internacional de l’ase català. Per als no iniciats diguem que la raça catalana, junt amb la Zamorana-lleonesa, l’Andalusa i la del Poitou del país veí son les races asinines que més influencia han tingut a nivell mundial i que van viure la seva edat daurada durant els primers anys del passat segle XX.

Comencem per dir que entre els anys 1880 i el 1891 s’exportaven una cinquantena de sementals cada any a Itàlia, Franca, Anglaterra, Argentina, Mèxic i especialment a Estats Units i que al 1891, el ciutadà americà Emerson “rebentà” el mercat adquirint-ne 280 exemplars. La febre americana pels rucs ibèrics va sorgir després de que el rey espanyol Carles III al 1784 regalés 2 mascles i 2 burres al president dels EEUU George Washington. Un d’aquests exemplars va morir en la travessa, però l’altre mascle, rebatejat amb el nom de “Royal Gift” va donar uns excepcionals resultats en el creuament amb les eugues del país. No he sabut trobar la prova que determina amb exactitud la raça d’aquest animal però hi ha molts números de que fos un ruc català. De els del partit demòcrata tenen com a mascota un exemplar de burro semblant al nostre guarà.

La pretensió d’aquest blog no es altre que la d’agrupar petits tastets que puguin servir de punt d’inici per tal de buscar més informació a qui estigui interessat. Per tant i per no convertir aquests apunts en un article, només acabar dient que el 1914 per iniciativa de la Cambra Agrícola Ausetana es creà un organisme per a preservar i promocionar la raça i es fundà el primer Stud-book del garanyó català. Pensem que donat el ressó i fama d’aquest animals a més d’un li havien venut gat per llebre, o sigui que es venien burros que no tenien de català més que el fet d’haver nascut a Catalunya i en algun cas ni això, per tant aquesta associació donava carta de legitimitat als exemplars inscrits. Com a curiositat dir que aquesta 1ª junta estava formada pel veterinari vigatà Miquel Vilarrasa Alemany, que l’any 1910 ja havia confeccionat una memòria sobre el guarà català que va resultar guanyadora entre els treballs presentats al concurs ramader, Domenech Domingo, Francesc Roca, Manel Anglada, alcalde deVic, i el cònsul dels Estats Units, Etibert Boohm.

TRANSPORT DE CAVALLS

Al llarg dels temps els cavalls s’han transportat de totes maneres. Sense entrar en més detalls veigueu-ne unes fotos curioses.

Per què els anglesos condueixen per l’esquerra?

Suposo que molts ja ho sabeu però pels qui no ho sapiguen procuraré explicar-ho de la millor manera que sàpiga.
Començaré per dir que entre un 8 i un 13% de la població es dretana per tant, en els carruatges el seient del conductor es va convenir a situar-lo al cantó dret de la marxa. D’aquesta manera el cotxer pot accedir i fer anar la fusta amb la ma destra, sense molestar a l’acompanyant i portar les regnes amb l’esquerra. Altrament, muntant a cavall, les regnes sempre s’han portar també amb la ma esquerra per allò d’utilitzar l’espasa amb la dreta; però això ho deixem per un altre dia.
Tornant al tema que ens ocupa, un cop tenim situat al cotxer només faltava determinar la banda per la que caldria circular. Si el cotxer, situat al cantó dret del carruatge circulés a la banda dreta del seu sentit de la marxa podria molestar als vianants amb la fusta, especialment llarga en el carruatges de 4 cavalls o topar amb les faroles i altres elements situats a les voreres. Per aquest motiu es va fer circular els carruatges al cantó esquerra del sentit de la marxa. D’aquesta manera al utilitzar la fusta només poden topar amb algun altre carruatge que vingués en sentit contrari. Per altre banda aquesta disposició circulatòria afavoria la rapidesa en que els lacais obrien la porta dels passatgers dels cotxes de luxe ja que els hi quedava al seu cantó, pensem que antigament no tots els carrers estaven empedrats i per tant els passatgers acostumaven a baixar pel cantó on hi havia vorera.

Les fustes pels cotxes de 4 cavalls son molt més llargues i al accionar-les podíen molestar als vianants de les voreres

Anys després, amb l’aparició del cotxe motoritzat no tenia sentit mantenir aquesta disposició i a fi i efecte de facilitar la manipulació de la instrumentació de l’automòbil, el canvi de marxes, la radio, etc… es va canviar el seient del conductor a l’esquerra i el sentit de la marxa a la dreta. Només Anglaterra i altres països de la seva influència, per tradició, han mantingut l’antiga costum de conduir per l’esquerra.

Curiositats i records hípics

El cavall més alt del que se’n te noticia es deia Samson, un shire nascut el 1846 i rebatejat posteriorment amb el nom de Mammouth, que va ser criat per Thomas Cleaver, de Toddington Mills, i que segons s’explica mesurava 219cms. També Morocco un perxeró que es va medir en 218cms el 1904 a la fira de St. Louis. Es clar que pel temps transcorregut i per les poques evidencies existents hi ha qui ho posa en dubte. Del que no en podem dubtar, es de l’alçada de Tina, un altre shire de 2,06cms. de Niota (Tennesse), que va morir el 2008 a l’edat de quatre anys, per causes que ben be no he sabut trobar i desprès d’una operació quirúrgica a la facultat de veterinària d’Auburn (Alabama) on l’havien portat els seus propietaris per corregir un problema en una cama. Actualment el record el te Radar, un cavall de tir belga en 202cms. Amb una alçada de 198cms se’n coneixen varis exemplars: “Tritonis” un cavall canadenc de salt mort el 1990 propietat de Christopher Ewing, de Southfield (USA), “Boringdon Black King” un shire nascut el 1984 o “Brooklyn Supreme” un brabant nascut el 1928 i del que es diu que pesava 1.450Kgrs!!!, realment molt cavall, no?

També Wilma du Bos, un brabant femella, va superar la marca del seu company de raça arribant a pesar, estant prenyada 1459Kgrs. Parlant d’alçada i de pes hem de mencionar com a extraordinària una mula mascle anomenada “Apolo”, nascuda el 1977 i que mesurava 196cms amb un pes de gairebé una tona. Al darrera li anava “Anak” una mula nascuda el 1976 a Illinois amb 191cms. i 985Kgrs.

"Thumbelina"

I ara anem a l’altre extrem, entre els mes petits, el 30 novembre 1975, el veterinari Dr.Hamison d’Spartenburg, Carolina del Sud va certificar que “Little Pumpkin”, propietat de J. Williams Jr. mesurava,  35.5cm i pesava 9 kilos. “Thumbelina” ,medeix 44.5cm i pesa 26kg. I entre els falabella, “Sugar Dunplig”, fa 51cm i pesa 13.5kg.

Totes aquestes dades son increïbles però les que encara em sorprenen més son les que fan referència a la longevitat.

Sembla que està documentat que “Old Billy” (1760 – 1822 ?) de Edward Robinson, de Woolston, va viure a Anglaterra fins als 62 anys !!!, “Aveyron” (1919 – 1973), un poney francés, va morir als 54 ans. Ja més cap aquí “l’Ours” (1946 – 1993), un cavall camargués d’en Marius Coulomb, de La Roque-d’Anthéron  va viure fins als 47 anys. Entre els pura sang anglesos, el cavall que va viure més va ser “Tango Duke” que va morir el 1978 als 42 anys.

"Radar amb Thumbelina"

Si ens fixéssim en aspectes esportius y no morfològics hi han molts altres registres que ens sorprendrien, especialment els que es refereixen al mon de les curses però sense voler-me allargar més, només fer una petita referència a una proesa que, transcorreguts més de seixanta anys des de la seva consecució, encara segueix vigent, em refereixo al RECORD mundial de salt d’obstacles amb una alçada de 247cms i que podeu contemplar en imatges en el següent enllaç o buscant “record salto caballo” ó “Huaso”, que així es com es deia el cavall al youtube  http://es.youtube.com/watch?v=p_JK5UW4PEo

Un mosaic de colors

Com ja sabeu, en els cavalls els colors que coneixem com a principals son només tres: castany, alatzà i negre, als que caldría afegir-hi el blanc per les variacions que produeix sobre els anteriors. De totes maneres, cada un d’aquests colors pot presentar moltes tonalitats que fan que les variacions siguin gairebé infinites.

Però si amb això no n’hi hagués prou, existeixen una serie de gens que els modifiquen fins a formar un gran mosaic de colors, tons i textures. Només com a mostra d’aquestes tonalitats més inusuals veieu les fotografies d’abaix.

Hi ha ruans, que es caracteritzen per una barreja de pels blancs i de color, agafant diferents tonalitats en funció de quina sigui la seva capa de color base. Els diluits son fruit de gens que actuen sobre les capes base fins arrivar a donar uns degradats al to inicial que gairebé el fan desaparéixer del tot. Els pintats poden ser-ho de diferents formes i colors, presentar alhora dilucions i patrons de distribució de taques molt diversos. Altres patrons de color el que fan es donar tonalitats metal.liques a cualsevol capa o envair de petites taques blanques algunes parts del cos. En resum, mil i una variacions que precisen de tot un tractar per aprofondir-hi. De tots els llibres que en parlen, recomano el d’en  Miguel Odriozola “A los colores del caballo“.

Creuaments entre zebres, ponis, cavalls i ases.

En la gran familia dels èquids, tot i no posseint el mateix nombre de cromosones les diferents especies que la componen, s’han aconseguit creuaments entre elles donat lloc a híbrits de característiques intermitges. Es més, en funció de la raça a la que pertanyen cada un dels progenitors, la variabilitat fenotípica en els resultats obtinguts es tant gran que es podría arrivar a pensar en especies diferents. Així en el sistema de hibridació més conegut i antic, entre una mare euga i un mascle ase, la diferencia entre els productes obtinguts d’aquest creuament en funció de si les races son una mare de raça perxerona amb un guarà català o una mare poni shetland amb un ase nan africà, son molt grans. I ja no diguem entre zebres, ases, ponis i cavalls. Veigeu-ne alguns exemples.

El cavall i l’art

Des de la prehistoria, el cavall ha estat dibuixat, esculpit i representat de les mes diverses formes. Tots els estils artistics l’han utilitzat com a model. Podem veure’l representat a les coves de LASCAUX, als frisos asiris i egipcis, al renaixement, a obres alegóriques com el Guernica de Picasso i a totes les cultures des de l’Africa fins a Asia. Apart de ser per si mateix objecte de culte per la seva bellessa, el cavall s’ha representat per estar directament lligat a moltes de les conquestes de l’humanitat. Protagonista en la guerra i en els grans desplaçaments humans, ha estat present al llarg dels segles i en totes les cultures.

Centre de Doma d’Osona

No podia deixar de referir-me al Centre de Doma d’Osona i al seu propietari, el meu germà en Jordi.

En Jordi Traveria va néixer al mig dels cavalls. De fet, de pocs cavalls, perque era a mitjans de la dècada dels 70′ i els cavalls de sella eren ben escassos, almenys a Osona, la nostra comarca. Ben pocs erem els que en teníem i si un no era un tractat només s’en tenia un o dos com a màxim. Però vaja, així va començar.

Amb uns cavalls d’una qualitat mtja molt inferior a la qualitat dels cavalls d’avui dia. Les eugassades i el nivell de cria actual res te a veure al d’aquells anys des del punt de vista hípic. Les manifestacions i fires eren molt escasses. Només per la voluntat d’uns pocs es seguien mantenint algunes curses i alguns passants per Sant Antoni.

I en mig de tot això, en Jordi va viure les seves primeres lliçons: com acostar-s’hi (tu sempre mira-li les orelles,…), com lligar-los (fes un nus que es pugui desfermar ràpid,…), com dutxar-los (compte amb les orelles,…). També va veure’ls emmalaltir i curar-se, criar i morir. De fet, tot això es indispensable per conèixer els cavalls, per entendre’ls.

El Centre de Doma d’Osona es fruit de tot aquest bagatge. Es la consolidació d’un projecte de vida i una manera d’entendre-la que va portar a en Jordi a formar-se aquí i a Andalusia per preparar-se per tot el que avui significa el mon del cavall. L’ensenyança de l’equitació, el lleure, les excursions, l’enganxe i tot el que rodeja a la competició, son coneixements que no poden ser desconeguts per algú que viu de l’activitat hípica des de 1995.

Per anar a la seva pagina web i veure tots els serveix que us ofereix podeu visitar la seva web, clicar aquí http://www.centrededomadosona.com/    

 

La Cria Amateur

Jo no puc dir que sigui un criador, però sempre hi ha hagut algun poltre per casa. Criar és apassionant però igualment podrien aplicar-s’hi els adjectius decebedor i desesperant, alhora que enriquidor. De tot hi ha però tothom que criï alguna cosa m’entendrà perfectament quan dic que el millor poltre es el que ha de néixer. La cria, i val per totes les espècies, comença adquirint o criant la pròpia mare, detectant el cel, elegint el mascle i cuidant-la fins al part. En tot aquest temps podem pensar que l’exemplar que ha de néixer serà el millor que mai hem tingut que tindrà un cap expressiu sobre un coll llarg i proporcionat, ben implantat sobre una creu destacada sobre un llom llarg, adossat a una gropa potent, tot subjectat per uns aploms perfectes que dotin al cavall d’un moviment elegant i elàstic. A sobre podem pensar que tindrà bon caràcter, que serà voluntariós i del pelatge que preferim. Podem pensar com vulguem, després ja naixerà el poltre i, es clar, no serà com imaginàvem però tant li fa, l’any que ve tornarem a agafar el remolc i tornarem a fer quilometres per alimentar la quimera, l’impossible del poltre perfecte.

Per mi, això és l’essència de la cria amateur. No només es la que fan els afeccionats que no en viuen sinó que el criador hi ha de posar esforç, il·lusió i anhel. Esperit de superació i sacrificis econòmics sovint no compensats, penso que això és la veritable cria, pocs mitjans i molta il·lusió.

Apart queden les grans eugassades o les més petites que amb bons mitjans crien un bon nombre de poltres però es clar, s’han de vendre i això fa que el criador professional o professionalitzat hagi de buscar obtenir uns productes que siguin vendibles i per això haurà d’atendre les preferències dels compradors cuidant pelatge, talla i temperament, ja que si s’equivoca haurà de malvendre’ls.

Sobretot, al sud-oest francès hi ha una munió de petits criadors d’una o dues eugues que produeixen gran part dels cavalls que competeixen en totes les disciplines hípiques. Son només afeccionats i donat que molts son alhora genets, sovint només produeixen un poltre a l’any i moltes vegades pensant en recriar-el per a utilitzar-lo ells mateixos. Desprès el temps es qui diu si el jove cavall es ven o es queda però encara que sigui així, el cicle de ben segur recomençarà amb algun altre que vingui al darrera.