Els Ponis WELSH

Welsh poni "A"

Era l’any 1989 quant vaig començar a interessar-me per aquests petits i meravellosos cavallets. Buscava un poltre per recriar amb la idea que creixés amb el meu fill que en aquell moment tenia tres anys i vaig contactar amb en Jorge Campos, que en aquells anys era l’únic que en criava a Catalunya. Vaig comprar-li una poltra de dos anys de talla B i que va estar a casa fins el 1995. De seguida vaig veure que era una raça valenta, amb molt de caràcter i que sovint resulta un pel excitable en mans de genets inexperts. Els A (fins a 122cms) i els de talla B ( fins a 137cms.) son els que s’assemblen més a àrabs en miniatura. Els genets adults no podem gaudir-los en aquestes talles per una simple qüestió de pes i de mida, però podem enganxar-los. Un tronc d’aquests petits i coratjosos cavalls es molt divertit de conduir i fàcil d’entretenir, traslladar i cuidar. Però si parlem d’enganxe la varietat que ha estat concebuda especialment per aquest fi son els C (també fins a 137), ja que son uns animals més robustos i corpulents. He tingut l’oportunitat de provar-ne un d’un client a casa i tinc que dir que son simplement excepcionals, forts, altius i amb uns moviments amplis i regulars. Alguns exemplars de talla D (fins a 147cms.) ja son veritables muntures per adults, bons saltadors i obedients. Encara que possiblement, es la mida que te més competència ja que hi han moltes altres races de talles similars que els hi poden fer la competència en aptituds i rendiment.

En resum, no conec cap altre raça que en tan poca mida doni tant rendiment, vistositat i “xispa”. Es per això que han conquerit tot el món. Els ponis welsh son originaris del país de Gales. Es una raça molt antiga i perfectament fixada genèticament. La talla original i la més pura és la A, de la que deriven les altres per creuaments i aportacions d’altres races. Per a més informació, el 2009 s’ha fundat l’associació de criadors de la raça. De fet ja era hora sobretot si pensem que les primeres importacions es van fer als anys 6o’ i que sempre hi ha hagut un reduit nombre d’entusiastes admiradors. Inclús l’exercit en va adquirir amb la idea de millorar algunes poblacions autòctones.

 

VIC I EL GUARÀ CATALÀ

Osona va tenir una gran importància en la millora i el reconeixement internacional de l’ase català. Per als no iniciats diguem que la raça catalana, junt amb la Zamorana-lleonesa, l’Andalusa i la del Poitou del país veí son les races asinines que més influencia han tingut a nivell mundial i que van viure la seva edat daurada durant els primers anys del passat segle XX.

Comencem per dir que entre els anys 1880 i el 1891 s’exportaven una cinquantena de sementals cada any a Itàlia, Franca, Anglaterra, Argentina, Mèxic i especialment a Estats Units i que al 1891, el ciutadà americà Emerson “rebentà” el mercat adquirint-ne 280 exemplars. La febre americana pels rucs ibèrics va sorgir després de que el rey espanyol Carles III al 1784 regalés 2 mascles i 2 burres al president dels EEUU George Washington. Un d’aquests exemplars va morir en la travessa, però l’altre mascle, rebatejat amb el nom de “Royal Gift” va donar uns excepcionals resultats en el creuament amb les eugues del país. No he sabut trobar la prova que determina amb exactitud la raça d’aquest animal però hi ha molts números de que fos un ruc català. De els del partit demòcrata tenen com a mascota un exemplar de burro semblant al nostre guarà.

La pretensió d’aquest blog no es altre que la d’agrupar petits tastets que puguin servir de punt d’inici per tal de buscar més informació a qui estigui interessat. Per tant i per no convertir aquests apunts en un article, només acabar dient que el 1914 per iniciativa de la Cambra Agrícola Ausetana es creà un organisme per a preservar i promocionar la raça i es fundà el primer Stud-book del garanyó català. Pensem que donat el ressó i fama d’aquest animals a més d’un li havien venut gat per llebre, o sigui que es venien burros que no tenien de català més que el fet d’haver nascut a Catalunya i en algun cas ni això, per tant aquesta associació donava carta de legitimitat als exemplars inscrits. Com a curiositat dir que aquesta 1ª junta estava formada pel veterinari vigatà Miquel Vilarrasa Alemany, que l’any 1910 ja havia confeccionat una memòria sobre el guarà català que va resultar guanyadora entre els treballs presentats al concurs ramader, Domenech Domingo, Francesc Roca, Manel Anglada, alcalde deVic, i el cònsul dels Estats Units, Etibert Boohm.

TRANSPORT DE CAVALLS

Al llarg dels temps els cavalls s’han transportat de totes maneres. Sense entrar en més detalls veigueu-ne unes fotos curioses.

Per què els anglesos condueixen per l’esquerra?

Suposo que molts ja ho sabeu però pels qui no ho sapiguen procuraré explicar-ho de la millor manera que sàpiga.
Començaré per dir que entre un 8 i un 13% de la població es dretana per tant, en els carruatges el seient del conductor es va convenir a situar-lo al cantó dret de la marxa. D’aquesta manera el cotxer pot accedir i fer anar la fusta amb la ma destra, sense molestar a l’acompanyant i portar les regnes amb l’esquerra. Altrament, muntant a cavall, les regnes sempre s’han portar també amb la ma esquerra per allò d’utilitzar l’espasa amb la dreta; però això ho deixem per un altre dia.
Tornant al tema que ens ocupa, un cop tenim situat al cotxer només faltava determinar la banda per la que caldria circular. Si el cotxer, situat al cantó dret del carruatge circulés a la banda dreta del seu sentit de la marxa podria molestar als vianants amb la fusta, especialment llarga en el carruatges de 4 cavalls o topar amb les faroles i altres elements situats a les voreres. Per aquest motiu es va fer circular els carruatges al cantó esquerra del sentit de la marxa. D’aquesta manera al utilitzar la fusta només poden topar amb algun altre carruatge que vingués en sentit contrari. Per altre banda aquesta disposició circulatòria afavoria la rapidesa en que els lacais obrien la porta dels passatgers dels cotxes de luxe ja que els hi quedava al seu cantó, pensem que antigament no tots els carrers estaven empedrats i per tant els passatgers acostumaven a baixar pel cantó on hi havia vorera.

Les fustes pels cotxes de 4 cavalls son molt més llargues i al accionar-les podíen molestar als vianants de les voreres

Anys després, amb l’aparició del cotxe motoritzat no tenia sentit mantenir aquesta disposició i a fi i efecte de facilitar la manipulació de la instrumentació de l’automòbil, el canvi de marxes, la radio, etc… es va canviar el seient del conductor a l’esquerra i el sentit de la marxa a la dreta. Només Anglaterra i altres països de la seva influència, per tradició, han mantingut l’antiga costum de conduir per l’esquerra.

Curiositats i records hípics

El cavall més alt del que se’n te noticia es deia Samson, un shire nascut el 1846 i rebatejat posteriorment amb el nom de Mammouth, que va ser criat per Thomas Cleaver, de Toddington Mills, i que segons s’explica mesurava 219cms. També Morocco un perxeró que es va medir en 218cms el 1904 a la fira de St. Louis. Es clar que pel temps transcorregut i per les poques evidencies existents hi ha qui ho posa en dubte. Del que no en podem dubtar, es de l’alçada de Tina, un altre shire de 2,06cms. de Niota (Tennesse), que va morir el 2008 a l’edat de quatre anys, per causes que ben be no he sabut trobar i desprès d’una operació quirúrgica a la facultat de veterinària d’Auburn (Alabama) on l’havien portat els seus propietaris per corregir un problema en una cama. Actualment el record el te Radar, un cavall de tir belga en 202cms. Amb una alçada de 198cms se’n coneixen varis exemplars: “Tritonis” un cavall canadenc de salt mort el 1990 propietat de Christopher Ewing, de Southfield (USA), “Boringdon Black King” un shire nascut el 1984 o “Brooklyn Supreme” un brabant nascut el 1928 i del que es diu que pesava 1.450Kgrs!!!, realment molt cavall, no?

També Wilma du Bos, un brabant femella, va superar la marca del seu company de raça arribant a pesar, estant prenyada 1459Kgrs. Parlant d’alçada i de pes hem de mencionar com a extraordinària una mula mascle anomenada “Apolo”, nascuda el 1977 i que mesurava 196cms amb un pes de gairebé una tona. Al darrera li anava “Anak” una mula nascuda el 1976 a Illinois amb 191cms. i 985Kgrs.

"Thumbelina"

I ara anem a l’altre extrem, entre els mes petits, el 30 novembre 1975, el veterinari Dr.Hamison d’Spartenburg, Carolina del Sud va certificar que “Little Pumpkin”, propietat de J. Williams Jr. mesurava,  35.5cm i pesava 9 kilos. “Thumbelina” ,medeix 44.5cm i pesa 26kg. I entre els falabella, “Sugar Dunplig”, fa 51cm i pesa 13.5kg.

Totes aquestes dades son increïbles però les que encara em sorprenen més son les que fan referència a la longevitat.

Sembla que està documentat que “Old Billy” (1760 – 1822 ?) de Edward Robinson, de Woolston, va viure a Anglaterra fins als 62 anys !!!, “Aveyron” (1919 – 1973), un poney francés, va morir als 54 ans. Ja més cap aquí “l’Ours” (1946 – 1993), un cavall camargués d’en Marius Coulomb, de La Roque-d’Anthéron  va viure fins als 47 anys. Entre els pura sang anglesos, el cavall que va viure més va ser “Tango Duke” que va morir el 1978 als 42 anys.

"Radar amb Thumbelina"

Si ens fixéssim en aspectes esportius y no morfològics hi han molts altres registres que ens sorprendrien, especialment els que es refereixen al mon de les curses però sense voler-me allargar més, només fer una petita referència a una proesa que, transcorreguts més de seixanta anys des de la seva consecució, encara segueix vigent, em refereixo al RECORD mundial de salt d’obstacles amb una alçada de 247cms i que podeu contemplar en imatges en el següent enllaç o buscant “record salto caballo” ó “Huaso”, que així es com es deia el cavall al youtube  http://es.youtube.com/watch?v=p_JK5UW4PEo

Un mosaic de colors

Com ja sabeu, en els cavalls els colors que coneixem com a principals son només tres: castany, alatzà i negre, als que caldría afegir-hi el blanc per les variacions que produeix sobre els anteriors. De totes maneres, cada un d’aquests colors pot presentar moltes tonalitats que fan que les variacions siguin gairebé infinites.

Però si amb això no n’hi hagués prou, existeixen una serie de gens que els modifiquen fins a formar un gran mosaic de colors, tons i textures. Només com a mostra d’aquestes tonalitats més inusuals veieu les fotografies d’abaix.

Hi ha ruans, que es caracteritzen per una barreja de pels blancs i de color, agafant diferents tonalitats en funció de quina sigui la seva capa de color base. Els diluits son fruit de gens que actuen sobre les capes base fins arrivar a donar uns degradats al to inicial que gairebé el fan desaparéixer del tot. Els pintats poden ser-ho de diferents formes i colors, presentar alhora dilucions i patrons de distribució de taques molt diversos. Altres patrons de color el que fan es donar tonalitats metal.liques a cualsevol capa o envair de petites taques blanques algunes parts del cos. En resum, mil i una variacions que precisen de tot un tractar per aprofondir-hi. De tots els llibres que en parlen, recomano el d’en  Miguel Odriozola “A los colores del caballo“.

La mula

Com be sabem tots els que admirem el cavall per la seva bellessa i elegancia, aquest te un cosí la mula que sensa contar amb les seves gràcies, ha contribuit com pocs animals en el desenvolupament de l’humanitat.

A molts indrets ha actuat de cavall de pobre, pel fet de no ser tant exigent com aquest en el que fa referencia a l’alimentació o en el ferrat i molt més resistent a les enfermetats. Un altre característica que ha fet trionfar aquesta espècie en totes les cultures i al llarg dels segles es la seva resistència, voluntat i facilitat per a conviure entre si sensa les baralles que sovint hi ha entre els cavalls.

En aquest mateix sentit el caràcter de la mula (mascle o femella) es molt més calmat que el del cavall per la qual cosa es més productiva en segons quines feines. La mateixa tradició cristana situa una mula en el pessebre i no pas un cavall.

Per altre part de mules n’hi ha de moltes classes, practicament de tantes com combinacions de races de cavalls i ases hi ha. Així hi tot n’hi ha algunes que sobresurten per les seves especials característiques. Les formades per eugues de tir amb burros mascles de races grans com el guarà català, el zamorano o els poitou donarán animals que desenvoliparan molt be les feines més feixugues, mentre els creuaments entre eugues espanyoles i burros cordovessos donarán animals més adecuats per l’enganxe i el tir lleuger. Només acabar dient que tradicionalment s’ha preferit el creuament entre femella euga(64 cromosomes) amb mascle ase(62) pel fet de que hi han una serie de característiques que es transmeten lligades al sexe del progenitors que fan que aquests productes siguin molt superiors als obtinguts a la inversa.

Per si voleu veure algunes imatges curiores de les capacitats d’aquest animals us recomano el youtube http://www.youtube.com/watch?v=kO-ULQOzV6s , http://www.youtube.com/watch?v=FRL0yRWyhps&feature=related , http://www.youtube.com/watch?v=GzfWUDJ4_k4&feature=related

Com ensenyar a donar les cames

No ens hauría de deixar de sorprendre com alguns cavalls, per sort cada cop menys, capaços de executar els exercicis de doma més complicats o els recorreguts de salt més difícils, son incapaços de romandre tranquils están lligats a una anella o presenten molts problemes per ser ferrats o per ser conduits peu a terra. I no em refereixo a la alta competició, per si mateixa generadora de molt d’estres pel cavall i que podría disculpar aquestes actituts sinó a cavalls normalets que planejen un munt de problemes als seus propietaris.

La immensa majoria de genets no busquen cavalls de Gran Premi, sinó col·legues amb els que compartir les nostres estones d’oci, cadascun realitzant l’especialitat que més li agrada. Per tant tot el que hauríem d’ensenyar al nostre cavall seria per millorar la relació que puguem tenir amb ell i en aquest sentit hem de recordar que sovint passem més temps amb ell “peu a terra” que muntats. Per aquest motiu hauríem de prestar la mateixa atenció quant el conduïm amb un ramal, el lliguem, raspallem o el dutxem que quant li ensenyem qualsevol exercici a la pista. En aquest sentit una de les ensenyances més importants seria que el cavall doni les cames correctament tant a l’hora de ferrar com per la cura habitual dels cascs.

Per aconseguir-ho, la recepta de sempre: abans astúcia i persuasió que violència. Amés la violència en el cas de les cames dels cavalls és incompatible. De fet el primer que haurem d’haver fet amb el nostre cavall es treure-li la costum de defensar-se del que ell entengui com un atac, utilitzant les temudes coses. Si un cavall no està completament insensibilitzat a que li toquin les cames, es una temeritat voler aixecar-les-hi.

Primer l’animal ha d’entendre que el fet de tocar-li les extremitats, especialment les del darrera, no es cap agressió. Si això no ho te clar, correm perill. Per tant acostumem a acaronar, raspallat i tocar-li les cames com qualsevol altre part del cos. Quan estigui completament insensibilitzat serà el moment d’acostumar al jove cavall a que aixequi la cama davantera i ens permeti netejar-li la planta del peu. Gradualment haurem d’acostumar-lo a rebre-hi uns petits copets simulant els que més endavant li donarà el ferrer per ficar els claus de les ferradures.

Per tal de facilitar l’operació ens haurem de col·locar paral·lels al cos del cavall, mirant cap al seu darrera i tot recolzant-nos sobre la seva espatlla procurarem aixecar-li la ma doblant-la sota la panxa. Amb aquest moviment haurem desplaçat cap al cantó contrari el pes del cavall i el centre de gravetat s’haurà restablert deixant al cavall en una posició relativament còmode. Un cop aconseguim mantenir-lo uns segons en aquesta posició, deixarem la ma de nou al terra i procurarem donar-li mostres de que ho ha fet correctament el que volíem. De mica en mica hem d’anar augmentant el temps de permanència amb la cama aixecada i fer-ho igual en els dos costats.

Per a les cames de darrera, el procediment es el mateix, tot i que sovint el cavall mostra més reticències i per altre part la nostra posició al subjectar-li la cama, es més vulnerable si hi ha qualsevol contratemps. Per aquest motiu pot ser-nos d’ajuda el començar ajudant-nos d’una corda rodejant el “menudillo” i comptant amb la presència d’un ajudant que distregui al cavall alhora que el subjecte impedint-li que es desplaci.

En cas d’utilitzar cordes, procurar que siguin de cotó per no deixar marques en cas de que es produeixi un forcejament i recordar que només hauríem de recórrer a elles amb els animals més difícils, amb els que fer-ho d’un altre manera podria ser perillós o per treure la costum d’alguns animals a carregar-nos el seu pes corporal sobre nosaltres, el que no deixa de ser una defensa com qualsevol altre i que per la salut de la nostre esquena haurem d’eradicar.

El secret per tenir un cavall fàcil de ferrar passa perquè primer entengui que sotmetre-s’hi no li representa cap perill i en segon lloc hem de convèncer-lo de que encara que sigui una mica cansat per a ell s’hi ha d’avenir a acceptar-ho sigui perquè no vol barallar-se amb nosaltres o perquè espera alguna recompensa. El sistema pel que optem es cosa nostra.

La por a l’aigua

En la línea de poder tenir un cavall que no doni problemes en el dia a dia, també haurem de treure-li la por atàvica que acostumen a tenir de l’aigua. El cavall, animal desconfiat per naturalesa, es normal que tingui por a passar per l’aigua, entre altres coses perquè no en coneix la profunditat. Per tant se li haurà de demostrar que no passa res i que per tant no hi ha perill en fer-ho. Qualsevol cosa nova que vulguem ensenyar al cavall serà millor fer-ho en un lloc conegut per ell, en el que es trobi segur, i en la mesura del possible fer-ho a poc a poc. En el cas que ens ocupa una pluja que hagi deixat bassals a la pista d’entrenament o al terra del camí de les quadres son situacions que cal aprofitar. La forma del picador circular, si te bassals ens ajudarà a que de seguida el cavall perdi la por a trepitjar-los. Si el cavall presenta resistències, serà millor conduir al cavall des del terra fent-li fer cercles i ajudant-nos amb una fusta de donar corda i si encara no ens en sortim, un ajudant ens acabarà de resoldre la situació. Quant el cavall va a passar per l’aigua fixem-nos que abaixa el cap i estira el coll. Aquest moviment haurem de deixar-li fer quant anem muntats.

Al sortir a l’exterior haurem de començar a aprofitar els bassals que es facin després d’un dia de pluja abans de voler fer-lo passar per un rierol. En definitiva, com qualsevol altre aprenentatge només cal tenir present les receptes de progressivitat, insistència i paciència.

En els animals més temorosos la presencia d’un cavall experimentat i tranquil que vagi davant nostre, ens ajudarà. El que el rierol que haguem de travessar estigui en el camí de tornada a la quadra també ens anirà a favor. I el que aquest rierol sigui del tipus estacional, o sigui que no porti aigua sempre i que sigui un lloc conegut per on el cavall hagi creuat altres vegades sense aigua, també ens ajudarà a que ho faci amb més facilitat, quant baixi amb aigua a l’època de les pluges. Recordem que haurem de deixar les regnes fluixes i únicament persuadir al cavall amb les cames, el seient i la fust. Hem d’estar atents a que el cavall pugui saltar el pas d’aigua i no travessar-lo caminant.

Per altre part un cavall que sabedor que no hi ha un perill per la seva integritat, refusi creuar un petit pas d’aigua es un animal indisciplinat que aprofita la situació per posar-nos a prova i en aquest sentit un cop de fusta aplicat en el moment just, pot tenir l’efecte persuasiu que torni a posar les coses al seu lloc. Dic un cop de fusta, no una palissa que l’únic que pot provocar son tot tipus de defenses i de reaccions adverses com aixecades, etc… que només perjudicaran el que volem aconseguir: tenir un cavall obedient i confiat que no ens porti problemes. Recordem que sempre val més l’astúcia que la violència.

En els casos més extrems serà necessari baixar del cavall i fer que travessi sol, sovint saltarà l’aigua més que passar-la caminant però per aquí es comença. També una corda llarga, posada entre la gropa i els genolls i tensada a ma entre 2 persones pot ajudar-nos a convèncer l’animal més tossut. Per altre banda recordem que així i tot hi ha animals molt difícils que només haurien de ser treballats per mans de professionals ja que provar de convèncer-los de qualsevol cosa pot generar més defenses i perills que altre cosa.

Cavall quiet al pujar-hi

Sovint veiem, inclús en genets experimentats que just en el moment en que posen el seu pes en l’estrep de la seva muntura, el cavall es posa en marxa. La qüestió es demanar-nos si aquest comportament te alguna importància o no per a nosaltres. Si la resposta que obtenim es afirmativa, haurem de trobar el mètode per a modificar-lo.

La meva opinió es que el cavall ha de quedar-se quiet mentre hi pugem i no moure’s fins que així li indiquem. I no solsamènt per una simple qüestió pràctica de comoditat pel genet o perquè segons com sigui el moviment que empren al pujar-hi pot arribar a ser fins i tot perillós per a nosaltres. No, la raó principal es perquè és la primera desobediència cap a nosaltres en la sessió de treball o d’esbarjo que anem a començar. Sovint permetem als cavalls petites desobediències que aparentment no tenen cap importància però que poden fer que poc a poc l’animal en vagi “prenent el pèl” i acabi convertint-se en un petit Napoleó mimat i consentit que imposi els seus desitjos i normes fins arribar a ser perillós per a nosaltres mateixos. En un animal d’aquest el simple pas per un passadís o porta estreta, portant al cavall de la mà, si aquest no respecta la distància de seguretat, si envaeix el nostre espai personal, pot empentar-nos. Per tant per a conviure en seguretat amb un animal que pesa 5 vegades el nostre pes, millor serà prestar certa atenció a aquests petits detalls que son importants tant per si mateixos, com pel reforçament de domini i jerarquia que representen en la ment del cavall. Per tant, aprofitem cada cop que anem a muntar a dedicar 1 minut a reforçar aquesta dominància.

Es tracte abans que res que ensenyem al cavall a estar quiet ja abans de posar el peu a l’estrep. Si el cavall no s’està quiet al nostre costat just quan anem a arreplegar les regnes per pujar, hem de començar en aquest punt. Prendre’ns el nostre temps, no anar amb presses, fer-li unes carícies o donar-li un tros de pastanaga per a distreure’l pot ajudar-nos en aquest punt. Després haurem d’ensenyar-li a no posar-se en marxa just quan senti el pes a l’estrep o vegi el nostre cos desplaçar-se sobre seu. Hem de pujar i quedar-nos quiets, sense avançar, almenys uns segons que gradualment anirem allargant. Es important que just després de pujar no tirem de les regnes ni apretem les cames, signe que identificaria com una ordre d’avançar. Ens hem de quedar quiets i procurant repartir be el nostre pes. En favor d’alguns cavalls diré que sovint es posen en moviment perquè nosaltres mateixos els hem inculcat aquest costum, així doncs, no podem parlar de desobediència sinó més aviat el contrari ja que el que fan es avançar-se als nostres requeriments. També pot ser que es moguin perquè quant hi pugem els hi desplacem el centre de gravetat i el que fan es re equilibrar-se. Si el cas del nostre cavall es aquest, sempre podem buscar un lloc al terreny que ens permeti quedar uns centímetres més alts i facilitar-nos una pujada més vertical, que carregui el menor pes possible del nostre cantó o el truc d’abaixar 2 o 3 forats l’estrep esquerra per obtenir el mateix efecte. Un cop dalt del cavall, com que ja l’haurem acostumat a quedar-se immòbil podrem retornar l’estrep a la mida inicial sense cap problema. No cal dir que premiar el cavall amb carícies, gratar-lo al costat de la creu o donar-li un tros de pastanaga son recompenses que reforçaran l’acció cada cop que aconseguim que en obeeixi.

Si les primeres vegades que volem modificar la seva conducte tenim dificultats per retenir-lo quiet, sovint la presencia d’ algú situat peu a terra ens ajudarà a aconseguir-ho. Si així i tot no ens en acabem de sortir, el que aquest ajudant li doni algun tros de pastanaga per aconseguir distreure’l del seu neguit de moure’s, ens pot anar be. També el realitzar l’exercici just al costat d’un cavall amic ens pot ajudar. En els casos més difícils podem arribar a muntar-lo lligat en una paret o dintre el seu box, encara que en aquest cas el que fem en realitat és transformar l’exercici per aconseguir només pujar i baixar sense demanar-li que avanci. Però vaja pot ser un recurs pels cavalls més nerviosos.

En la majoria dels casos quant el cavall vegi que després de que hi pugem no passa res, deixarà de voler avançar i haurem resolt la situació.